✅En Miquelet de sa Llauna

✍️ Francesc Jusep Bonnín: Agente de Prensa, cantautor, escritor, poeta, músico y pintor/

En Miquelet de Sa Llauna

Rondaya en mallorquí

Portada i contraportada: Francesc Jusep Bonnín i Bonnín

Disseny gràfic: Innassi Martí

Imprenta: PER LO NOSTRO

Dipòsit legal: PM 1008-2016

ISBN: 978-84-617-4568-5

Dedicat als meus fills Alexandre i Paula.

A na Juani, sa meva dona.

Pels temps que els he llevat per poder escriure.

I a mon pare i ma mare,

per ensenyar-me es camí de sa bondat.

A ses monges Franciscanes

i al plat combinat núm. 4.

I a tots es mallorquins i balears

que estimen lo nostro.

Presentació

Estimar lo nostro, n’és un sentiment. Un sentiment que podem expressar, de paraula amb una cançó, de mà amb un dibuix, o de cor amb s’escriptura. I en aquest cas s’autor, n’és un d’aquests afortunats, que pot triar qualsevol d’aquestes tres formes, per dir lo que ell estima. Aquesta petita rondaya, aquest patrimoni d’aquesta terra, no és res més que això. Un sentiment que vol compartir amb sos demés, siguin petits o siguin grans.

Un gorrió ja m’ha dit que serem afortunats; que després d’aquesta obra, mos en vendran d’altres. M’ha piulat de cuina d’autor, per degustar aquesta terra; de paraules i poesies, per no perdre patrimoni; i ben segurs podrem estar, que aquestes, no mos seran ses derreres.

Es deleit d’aquestes paraules, música escrita amb sa nostra llengua, i acompanyada de dibuixos originals des propi autor, només té un preu. Compartir aquest orgull, de ser d’aquesta terra.

Quan xerram d’una rondaya, a un li pot venir al cap, s’idea d’una forma vulgar d’escriure. Me referesc a un xerrar pagès, lligat a baix estatus social. Però una rondaya n’és precisament tot lo contrari. S’Arxiduc Lluís Salvador, una persona culta a nivell europeu, i un gran costumista de sa nostra terra, va ser un forà qui va saber valorar cada rondaya que escoltava.

Sa rondaya n’és un estil literari. Sí, no és cap error. Sa rondaya és una forma literària d’expressió d’un poble. Mitjançant sa rondaya, se pot conèixer com éram i com som. És entreteniment familiar. Però també n’és una eina, amb sa que se transmeten valors, coneixements, i ètica. Sa rondaya forma part de sa nostra vida. I a la vegada, sa nostra vida passada i present, forma part escrita d’elles. Tot un patrimoni cultural, que a la vegada diverteix.

Au idò, començau, girant aquesta mateixa fulla.

Innassi Martí

EN MIQUELET DE SA LLAUNA

D’EN

FRANCESC JOSEP BONNÍN I BONNÍN

Començarem com pertoca aquesta rondaya, perquè si no, no seria de rebut, així que fil a sa guixa i anem-hi.

Això era i no era, a un poblet de sa Serra de Tramuntana, que hi havia un personatge que li deien Mestre Tomeu “es llauner”, un homenet eixerit, petitet i amb boina, que feia feina a un talleret a prop de ca seva. Era un home bondadós, tranquil i molt bona persona, que se dedicava a sa “llauneria”, és a dir, a fer objectes de llauna. I feia de tot i molt, vull dir, hormetjos per sa cuina, per regar, per fer coques i motllos per altres coses.

Tenia dos fills, un fill i una filla. Juana era es nom d’ella i Miquelet es nom des fill, que li ajudava a n’es talleret quan acabava cada dia s’escola.

En Miquelet era un al·lot despert, molt viu i faner, i aprenia s’ofici de son pare que pacientment li ensenyava cada dia després d’estudiar. Bé... he de dir que es poble era petit i tothom se coneixia. Era un poble que pareixia un betlem, assentat a n’es cucurucull de sa muntanya, veïnat d’una vall rica amb aigua i conreu. Era es típic poble amb so mestre, es potecari, es batle, es sergent de sa Guàrdia Civil, es metge, i com no es senyor rector.

Per cert que es senyor rector sempre feia trampes quan jugaven a truc. Sa mare d’en Miquelet era una dona de ses que ja no en queden, i era molt bona cuinera.

Era gairebé primavera i durant s’hivern havia plogut molt poc, es camps estaven d’allò més secs i ses oliveres i ets ametlers, lo mateix que es garrovers i ses alzines, anaven molt cop viu. Se presentava un estiu de lo més calent i amb poca aigua, lo que volia dir que es pous, ses cisternes i ets aljubs estaven mancos d’aigua. I això era es motiu de preocupació pes veïnats de sa vila i molt més pes consistori, perquè aquella bona gent vivia de s’agricultura i es remats.

Vengué s’estiu i tal dit tal fet, s’aigua no arribava, ses terres des voltant des poble romanien seques i de cada dia que passava sense ploure, més i més.

Un bon dematí allà devers mig dia, es saig comparegué a sa plaça des poble per fer una crida a tots es veïnats.

_ Tuut-Tuut... “Per ordre des senyor Batleeeeeeeeeeeeeeeeeeee se fa avinent a tot es “vesindario” que degut a sa manca de ploure i a sa sequera des camps de conreu, cosa que també afecta a n’es remats d’ovelles i cabres, vaques i cavalls, porcs i bestiar “diverso” que tenen poc que pelar, perquè s’herba no creix per manca d’aigua... se fa saber que d’avui a n’endevant se tendrà molt en compte no fer tudedisses d’aigua.

_ Només se beurà sa necessària per sa gent i es bestiar. ¡¡¡¡ Queda totalment prohibit tudar-la regant sa clastra o sa carrera, així com fer es lleixiu es dissabtes. Això se fa vigent fins que de qualque manera facem ploure!!!!.

Així mateix es consistori d’aquest ajuntament, o sigui ses “forces vives de sa ciutat”, poble en aquest cas, se reuniran en sessió extraordinària per tractar aquest tema.

_ ¡ Així que ja ho sabeu! ¡ Alerta amb s’aigua!

_ ¡ HE DIT!

_ TUUT-TUUUUUT-TUUT-TUUUUUT

Podeu creure i pensar, i pensar i creure, es rebombori que se va organitzar a n’es poble.

Ses dones deien:

_ Ai, ai, ara no podrem rentar ni sa roba, ni a noltros, no podrem regar es cossiols i se moriran tots, i sa carrera i sa clastra estiran amb dos dits de pols.

_ ¡ Quin desastre, Déu meu!

Es pagesos deien:

_ ¡ Ai, ai! I què serà des sembrats i de sa vermada? Tot se tirarà a perdre i serà sa ruïna per aquest poble nostro.

Davant aquests esclafits i comentaris, es batle va decidir avançar sa sessió extraordinària i a n’es saló de juntes de s’Ajuntament de Son Gerricó, aquell mateix capvespre, quan es sol encara no era post, se reuniren.

I tal dit i tal fet, ja me tens es set de ses forces vives: es metge, s’apotecari, es civil, es mestre, es saig i es rector, comandats per es batle, reunits pensa qui te pensa, a veure qui se treia des cervell una bona idea per salvar aquell famós poblet de sa sequera.

Batle: _ ¡ Ja ho veis! ¡ Estam ben arreglats!

Metge: _ ¡ Jo no sé si en sortirem des camí de Sant Jaume!

Apotecari: _ ¡ Ja ho podeu dir, estam ben fotuts, sí, ben fotuts!

Es civil: _ Jo crec que si pegàssim quatre tirs a l’aire potser faríem ploure.

Mestre: _ ¡ No digueu desbarats! A quin cap cau això? Tot ho arreglau a tirs.

Rector: _ Jo lo únic que pens és que podem fer una processó fins a s’ermita des poble i resar a la Mare de Déu o a Santa Bàrbara.

Batle: _ Però senyor rector, i Santa Bàrbara ¿que no és per aturar de ploure? ¡Així ho acabarem d’arreglar!

Rector: _ Bé, en aquest cas li demanaríem que ho fes a s’enrevés.

Mestre: _ ¡Ca, ca! Això no pot anar bé mai.

Batle: _ Retxente quin “poblema”.

Civil: _ Hem de fer que plogui com sigui.

Mestre: _ ¡Sí, però no a tirs…!

Batle: _ ¡Vaja!................ Que vos barallareu ara. Lo que hem de fer és pensar, i aviat… perquè de cada dia es camp està més sec que un os.

Allà, assegut devora ells hi havia en Felip de Son Torney, que segons tots era es beneit des poble i ajudava a n’es saig, i a n’es senyor rector fent d’escolà.

Felip: _ I… ¿que hi puc dir sa meva?...

Batle: _ Felip, ¡calla! Que per dir un desbarat val més que tenguis sa boca tancada.

Mestre: _ Mem, deixau-lo que xerri, a vegades es més curts tenen idees genials. Digues, Felipet… ¡idò!, mem per on mos sortirà aquest ara!

Felip: _ Idò jo som pensat, ¿per què no ho deis a Mestre Tomeu es llauner?… Com que sempre fa coses per dur aigua o per conduir-la… o ¿no vos enrecordau de sa canal de s’església? Es perdia molta d’aigua i en un mes d’hivern es rector va omplir sa font i s’aljub.

Mestre: _ Veis com jo tenia raó.

(Mestre en es saig): _ Mariano, ves a cercar tot d’una a Mestre Tomeu i es seu fill, que és prou eixerit i llest, i les manes cap aquí. ¡Au! Fe via…

A n’en Mariano, saig de sa vila, li varen fer falta cames per córrer. Tot d’una arribà a ca Mestre Tomeu i li amollà:

_ ¡Mestre Tomeu! Heu de venir a n’es consistori, mem si podríeu tenir una idea per fer ploure!

I tot d’una partirem, es saig, Mestre Tomeu, i en Miquelet. Quan arribaren a n’es consistori es batle digué:

_ Mestre Tomeu, no sabem per què no plou i no sabem com fer ploure. ¿Que tendríeu qualque idea?

Mestre Tomeu: _ Jo lo únic que sé fer és canalitzar s’aigua, però no tenc contesta a cap d’aquestes dues qüestions que em plantejau.

_ Mon pare —va dir en Miquelet—

_ ¿Que puc xerrar?

_ Sí, fill meu, endavant… —digué Mestre Tomeu—. Mirau idò, ¿vos enrecordau que per fer mobles, portes, cadires i canals vàrem tallar mig bosc? —i tots:

_ ¡Sí!

_ …Idò ara no plou perquè si no hi ha arbres, no hi ha pluja. Perquè un bon bosc fa que es produeixin niguls i aquests niguls es carreguen d’aigua i aquesta cau damunt noltros com una benedicció de Déu. Lo primer que hem de fer és recuperar es bosc. Jo aniré a sa casa de s’ermità que viu a 17 llegües des poble i li demanaré que me doni qualque cosa perquè es arbres tornin a créixer.

Mestre: _ Però això és molt perillós. Has de passar quatre proves per arribar-hi.

_ Ja ho sé —va dir en Miquelet—

_ Sa primera sa muntanya de paper, sa segona es fangar des voltors, sa tercera es foc de sa cova i sa quarta es fondal de sa bruixa.

Mestre: _ I ¿com passaràs tot això, fill meu?…

_ No passeu ansis, ho passaré i tornaré amb s’elixir milagros per fer créixer ets arbres.

Tots varen romandre més que esglaiats, però confiaven amb s’intel·ligència d’en Miquelet…

Així, a trenc d’alba, en Miquelet estava preparat amb un senalló amb menjar per set dies, a n’es portal de ca seva, un bastó i es seu ca de guarda en “Menut”. Se despedí de sa mare, de son pare i de sa seva germana. I camina i caminaràs, va començar a partir cap a sa muntanya on hi havia s’ermità Mossèn Bernat.

I així trescant, trescant, per sa muntanya, arribà es segon dia a sa muntanya de paper.

_ ¿Com passaré aquesta muntanya?

Se va seure un moment i després de pensar una estoneta va dir, exclamant:

_ ¡JA HO SÉ!

Va treure des sarró un llapis màgic i va començar a escriure a n’es paper de sa muntanya missatges a tot el món. Els missatges deien: “Conservau sa natura, ets arbres i s’aigua, s’aire i el cel, ets animals i ses plantes i fins i tot ses pedres.”

Va estar un dia sencer escriguent-los fins que sa muntanya de paper va desaparèixer i pogué seguir es seu camí. Havien passat tres dies i es quart arribà a n’es fangar des voltors.

Just tot arribant, quatre voltors enormes el vetlaven i, en veure’l, li digueren:

_ ¿A on vas, ninet?

Ell los va contar a on anava i per què. I els voltors li digueren…

_ Això que fas és perquè estimes sa “natura”. Agafa’t fort ben fort a ses nostres potes i te passarem a s’altra costat. Tu ets bo i des nostros.

En Miquelet ho féu així i se passaren tot lo dia volant per damunt aquell fangar fins arribar a s’altra banda.

_ ¿Que puc fer per voltros, per donar-vos ses gràcies?

I es voltors li digueren…

_ Digues a n’es homes que mos cuidin, que ja en queden pocs de voltors negres.

_ Així ho faré —va dir en Miquelet.

I camina caminaràs, es quint dia va arribar a sa cova des foc. A s’entrada hi havia un dragó i es dragó li va dir…

_ Si vols passar per sa cova sense cremar-te, has de contestar quatre preguntes, així es foc s’apagarà i podràs passar.

_ Digues-li —digué en Miquelet.

Es dragó li digué:

_ Sa primera és: ¿quantes estrelles hi ha a n’el cel?

En Miquelet, després de pensar una estoneta, li respongué:

_ Tantes com Déu volgué crear.

_ Molt bona contesta —digué es dragó—. Vegem si saps sa segona: ¿qui estimes més, ton pare o ta mare?

_ A tots dos per igual, donaria sa vida que ara tenc per qualsevol de tots dos.

_ Molt bé. Ara respon a sa tercera: ¿per què hi ha fam en el món?

I en Miquelet respongué:

_ Perquè s’home és poc solidari.

Es dragó romangué esglaiat i li digué…

_ Es veu que ets un bon al·lot i molt intel·ligent. Si me respons a sa quarta passaràs, però aquesta és sa més difícil. ¿Què és menester per matar un porc?

En Miquelet, després d’una estona, va dir:

_ ¡QUE ESTIGUI VIU!

_ JA JA JAJA —va dir es dragó—. Bona contesta.

I al punt es foc se va apagar i en Miquelet va passar sa cova fins arribar a s’altra banda.

Quan va arribar a s’altra banda se topà amb un precipici molt fondo i una bruixa que li digué:

_ No podràs passar per aquí, sols ho podràs fer si creus amb una cosa que no te diré. Hauràs d’averiguar-ho pes teu conte.

En Miquelet se va quedar pensatiu i, després d’una estoneta, prengué carrera i va saltar a n’es barranc.

I… ¡quina sorpresa! Es barranc va desaparèixer i es seus peus trepitjaren sa terra des Frare Ermità, una terra plena de flors, arbres i vida.

Sa bruixa li digué:

_ ¿Com has conseguit passar?

I en Miquelet li respongué:

_ Perquè tenc fe i no crec amb ses bruixes dolentes. Només crec en sa bondat de ses persones.

Sa bruixa se va quedar amb dos pams de nas.

I en Miquelet va veure sa casa de s’Ermità i, tocant a sa porta…

¡¡¡¡TOC-TOC!!!!

_ ¿Qui és? —va dir s’Ermità.

_ Som en Miquelet de Sa Llauna, que venc a xerrar amb vós.

_ ¿Què vols, bon al·lot? —va dir s’Ermità.

_ Un remei per tornar veure ets arbres que hi havia a n’es poble i així poder tornar veure ploure i acabar amb sa sequedat de sa terra.

_ No passis pena ni ansis, ara et faré un preparat, tu m’ajudaràs.

Aquell vellet ermità de barba blanca i cabells blancs tenia una estanteria plena de remeis i pots, però no hi havia cap medicina.

_ ¡Agafa aquest pot més gros! —En Miquelet el va agafar.

S’Ermità li digué:

_ Ara destapa’l i ves posant lo que et diré:

_ Un poc de comprensió per es medi ambient.

_ Un poc de bona voluntat per no destrossar-lo.

_ Una mica d’estimació per tot lo que és viu.

_ Un poc de bondat per tota sa gent.

_ Molt de carinyo per ses coses que Déu mos ha regalat.

_ Un munt de paciència per ensenyar a n’es demés ses coses ben fetes.

_ Un pic de solidaritat amb sos que sofreixen.

_ Ara agafa un poc de terra d’allà i la poses dins es pot. Ho barreges tot i el tapes. Quan arribis a n’es poble puges a n’es campanar de s’església i tires sa terra a s’aire, però espera sia un dia de vent, s’efecte d’aquesta poció serà efectiu —acabà dient-li s’Ermità a n’en Miquelet.

_ Així ho faré, bon home, i moltes gràcies per lo que heu fet per es poble —va dir en Miquelet.

_ Veste’n en pau, Miquelet, i sies tan bon al·lot com sempre —va dir s’Ermità.

En Miquelet va agafar es pot, el va posar dins es sarró i com un llamp cap a ca seva, cap a n’es poble on tothom l’esperava amb sos braços oberts…

Ni una llebre, ni sa més ràpida de ses llebres, feia tanta via com en Miquelet de Sa Llauna.

Es sèptim dia arribà a n’es poble i podeu creure que aquell dia feia molt de vent.

En Miquelet les digué:

_ He de pujar a n’es campanar de s’església i obrir aquest pot i tirar-lo a l’aire sense perdre temps.

Es rector va dir:

_ Endavant, jo aniré obrint ses portes perquè facis més via.

Al punt en Miquelet i es senyor rector eren a dalt, en Miquelet destapà es pot i el va tirar a l’aire.

Aquella mescla va fer un fumeral com si fos un formiguer per cremar herba, d’un color blau que llavors es tornà verd. I al punt es va escampar, tots ets arbres varen créixer de cop.

Es batle i tot es consistori no podien creure lo que veien, i més quan ets arbres començaren a créixer i a fer niguls i més niguls que taparen tot es poble.

Al punt començà a ploure i així ho va fer durant set dies i set nits. Ses fonts s’ompliren, es camps es regaren, sa Font de la vila treia aigua fresca i cristal·lina i tot va florir de bell nou.

A n’es poble feren un sarau de quatre dies de festa. En Miquelet va ser s’heroi i ell i Mestre Tomeu tornaren fer canals noves amb llauna per totes ses taulades des poble i mai més los faltà s’aigua, perquè tots respetaren ets arbres i ses plantes de la vila.

En Miquelet es féu gran i se va casar amb sa filla des batle. Va arribar a ser es batle des poble i tots visqueren molts, molts, d’anys.

I en Miquelet, sa seva dona o els seus fills visqueren feliços tota la vida.

I encara són vius si no són morts.

I per acabar es conte d’aquesta rondaya d’en Miquelet de Sa Llauna ho faré com he començat, respetant com s’escrivien ses rondalles que mu mare em contava quan era petit.

I es qui no ho cregui que ho vagi a cercar.

Ara haurien ses xeremies de sonar, però no en tenia cap a mà.

En Miquelet de Sa Llauna

p’en Francesc Jusep Bonnín i Bonnín

👉 Si quieres leer más creaciones del autor, entra al siguiente enlace: Francesc Jusep Bonnin